Agbar 01

Aquesta zona de l’ETAP es correspon amb la planta original, de l’any 1955, i comprèn la captació de l’aigua del riu a través d’unes reixes i la posterior aplicació d’un seguit de tractaments físics i químics que preparen l’aigua per entrar en la segona fase de la potabilitzadora. En concret, després de la captació, l’aigua arriba a unes cambres dessorradores, on quedaran sedimentades les sorres i les graves. Després, mitjançant unes bombes submergides, s’eleva l’aigua 11 metres perquè pugui continuar el procés per gravetat. Finalment, s’hi afegeix una primera dosi de diòxid de clor per oxidar compostos inorgànics (ferro i manganès). També s’hi afegeix el coagulant que provocarà l’aglutinació de partícules presents en l’aigua i la seva separació per gravetat (sedimentació/decantació). I finalment, es dosifica diòxid de carboni per estabilitzar el pH de l’aigua.

L’aigua entra en els decantadors estàtics, on té lloc la coagulació i la decantació simultàniament. Les partícules de fang es depositen al fons i l’aigua clarificada queda a la part superior dels tancs. A continuació, es fa passar l’aigua per uns filtres de sorra amb un gruix i una granulometria especials, que retenen les partícules sòlides més fines que puguin quedar en l’aigua després de la decantació.

Aquesta zona de la potabilitzadora es va construir el 1992 per oferir un plus a la qualitat de l’aigua de la ciutat. En aquest punt conflueixen l’aigua superficial i l’aigua subterrània. S’eleva l’aigua mitjançant cargols d’Arquímedes i passa a la línia d’ozó i filtració de carbó actiu. Mitjançant l’ozonització (l’ozó és el millor desinfectant que hi ha) s’eliminen de l’aigua els microorganismes, a més d’oxidar la matèria orgànica i afavorir que quedi retinguda en els filtres de carbó actiu. La finalitat d’aquesta etapa és l’eliminació de compostos orgànics, els quals queden adsorbits en el carbó actiu granular. També reté òxids metàl·lics (ferro, manganès, níquel, etc.).

A partir del 2006, es construeix la tercera ampliació de la planta potabilitzadora, consistent en dos edificis en els quals es realitza un tractament per membranes: en un dels edificis es realitza la ultrafiltració i, a partir del 2009, s’afegeix l’edifici on es duu a terme l’osmosi inversa.

Es tracta de dos processos que busquen, per diferents mètodes, cribar les partícules dissoltes en l’aigua. La ultrafiltració es realitza mitjançant membranes per les quals passa l’aigua i que constitueixen una barrera total contra els bacteris. A continuació, l’osmosi inversa suposa una barrera total per a virus i bacteris, a més d’eliminar la pràctica totalitat de les sals de l’aigua.

Amb el pas de l’aigua per les tres etapes d’osmosi, s’aconsegueix un 90% d’aprofitament de l’aigua i un 10% de rebuig en sals (salmorra). Per aconseguir una aigua amb unes propietats equilibrades, es porta a terme una remineralització amb roca carbonatada.

L’aigua tractada amb ultrafiltració i osmosi es barreja amb l’aigua tractada amb ozó i carbó actiu granular. Seguidament, l’aigua es clora a dosis que regula l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i que garanteixen la qualitat de l’aigua fins a arribar als punts de consum.

En acabar el tractament, s’ha d’impulsar l’aigua cap a la Central de Relleu (cota 50), cap a Gavà (cota 70) i cap a la Central Cornellà (cota 10). I, des d’allà, a altres dipòsits i fins als punts de consum.

Finalment, i en aplicació de la legislació vigent, es tracten els fangs provinents de tot el procés amb l’objectiu de transformar-los en un subproducte i evitar, per tant, que acabin com a residu. El resultat és un fang amb el 95% de sequedat, que s’utilitza com a matèria primera en el sector de la construcció, entre d’altres.

Procés de potabilització a l’Estació de Tractament d’Aigua Potable de Sant Joan Despí

Ubicada en Sant Joan Despí, la ETAP Llobregat es una potabilizadora con 60 años de historia, que se nutre de las aguas del tramo final del Llobregat.

Esta zona de la ETAP se corresponde con la planta original, del año 1955, y comprende la captación del agua del río a través de unas rejas y la posterior aplicación de una serie de tratamientos físicos y químicos que preparan el agua para entrar en la segunda fase de la potabilizadora. En concreto, tras la captación, el agua llega a unas cámaras desarenadoras, donde quedarán sedimentadas las arenas y las gravas. Después, mediante unas bombas sumergidas, se eleva el agua 11 metros para que pueda continuar el proceso por gravedad. Finalmente, se añade una primera dosis de dióxido de cloro para oxidar compuestos inorgánicos (hierro y manganeso). También se añade el coagulante que provocará la aglutinación de partículas presentes en el agua y su separación por gravedad (sedimentación/decantación). Y finalmente, se dosifica dióxido de carbono para estabilizar el pH del agua.

En el año 1962 la estación se amplió con la central 2, exactamente igual que la anteriormente descrita.

“Y en 1992, coincidiendo con los Juegos Olímpicos, se quiso dar un plus a la calidad del agua de la ciudad, con lo que se llevó a cabo una segunda ampliación con nuevos edificios”. Ahora, tras la decantación por arena, se impulsa el agua con tornillos de Arquímedes, un sistema de bombeo que utiliza un conocido principio de la física, para que, por gravedad, realice dos nuevos procesos. Se le dosifica ozono (el mejor desinfectante que hay), y se filtra por carbón activo granulado, mejorando su olor, color y gusto.

En el año 2003 se construyó la tercera ampliación, consistente en dos edificios en los que se realiza un tratamiento por membranas: ultrafiltración en un edificio y osmosis inversa en otro”. Se trata de dos procesos que buscan, por diferentes métodos, cribar las partículas disueltas en el agua.

Los residuos generados en el proceso de decantación y filtración por arena se envían a una planta interna de tratamiento de fangos donde, a través de un tratamiento de secado en continuo, se acaba obteniendo un polvo, que posteriormente se envía a fábricas de cemento para su reutilización. Es decir, que se cumple con el principio de la economía circular, que implica la reutilización permanente de los materiales y los recursos para minimizar el impacto medioambiental de la actividad humana.